28 d’abril de 2014

Ventajas y desventajas de tener moneda propia

A continuación ponemos a vuestra disposición un vídeo que contiene gran parte de la conferencia que el pasado 31 de marzo, en el VII Seminario de Economía Crítica de la Facultad de Ciencias Económicas y Empresariales de la Universidad de Málaga, en la que Eduardo Garzón Espinosa explicó con un enfoque macroeconómico, algunas de las ventajas y desventajas de tener moneda propia. 

Con la expresión: "tener moneda propia", se refiere a los paises que emiten la moneda que usan. Este, no es el caso de España, ya que la emisión de euros está a cargo de un organismo supranacional. Más bien, se refiere a casos como el de USA con el dólar, Japón con el yen o Rusia con el rublo.

Antes de ver el vídeo contesta el test que Eduardo Garzón propone a los asistentes en la sala. Primero, pensando en Estados que disponen de moneda propia (USA, Japón, Rusia, Turquía, Suecia, Noruega, Reino Unido...), y después, pensando en Estados que sólo usan una moneda y no pueden emitirla (España, Grecia, Italia, Portugal,...) .

1- Al igual que los hogares, los Estados financian su gasto con los ingresos o endeudandose: ¿verdadero o falso?

2- El papel de los impuestos es proveer financiación para el gasto público: ¿verdadero o falso?.

3- Cuando un Estado no tiene suficientes ingresos para el gasto público necesita pedir dinero prestado al sector privado: ¿verdadero o falso?.

4- Hay que ganarse la confianza de los mercados financieros para poder endeudarse a un coste reducido: ¿verdadero o falso?.

5- Déficits públicos duraderos perjudicaran a las futuras generaciones con inflación e impuestos elevados: ¿verdadero o falso?.

Para contrastar tus respuestas puedes consultar nuestro  post  Dos teorías sobre el dinero

Disfrutad del vídeo:






Sandra Soutto

23 d’abril de 2014

Fracking sense límits, o com el tractat transatlàntic és una amenaça per al medi ambient i el clima.





Preparat per: Natacha Cingotti (Friends of Earth Europe), Pia Eberhardt (Corporate Europe Observatory) Timothé Feodoroff (Transnational Institute), Antoine Simon (Friends of Earth Europe), Ilana Solomon (Sierra Club)
Amb la col·laboració de: Maxime Combes (ATTAC France), Paul de Clerck (Friends of Earth Europe), Peter Fuchs (Powershift), Pietje Vervest (Transnational Institute)
Traducció: David Hervás (Attac País Valencià)
 
                               english          français         español         deutsch



L’acord comercial que s'està negociant actualment entre la Unió Europea (UE) i els Estats Units d’Amèrica (EUA) amenaça la capacitat dels Governs per protegir a les comunitats, la població i el medi ambient de noves tecnologies perilloses com el fracking.

El Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió (conegut som TTIP per les sigles en anglès de Transatlantic Trade and Investment Partnership) abasta un gran ventall de temes i sectors, entre els quals hi ha la seguretat alimentària, els productes transgènics, els productes químics tòxics, els combustibles altament contaminants i la protecció de dades. Les converses amenacen amb minvar o erosionar salvaguardes acordades democràticament i establertes per protegir l'ambient i les persones en benefici dels guanys de les grans empreses.

Capítol sobre inversions de el TTIP: protecció de les inversions i amenaça a la democràcia

El TTIP amenaça amb atorgar més drets a les empreses, a través d'una clàusula que contempla la denominada ‘solució de controvèrsies entre inversors i Estats’ (ISDS en anglès; també coneguda com a ‘solució de diferències entre inversors i Estats’). En cas que s'incorpore a l'acord, permetrà a les corporacions reclamar una indemnització per danys i perjudicis davant tribunals que funcionen a porta tancada o ‘panells arbitrals’ si consideren que els seus guanys s'han vist negativament afectats per qualsevol canvi en les normes o polítiques d'un país. Això representa una amenaça per a les lleis acordades de forma democràtica i concebudes per protegir a les comunitats i l'ambient.

Les companyies que denuncien que les seves inversions – incloses les expectatives de beneficis futurs– s'han vist afectades a causa d'un canvi de les polítiques del Govern tindrien dret a reclamar una indemnització a través de tribunals internacionals privats. Qualsevol companyia nord-americana (o amb una filial en els EUA) que inverteixi a Europa podria recórrer a aquests importants drets reservats als inversors per exigir que les hi compensi per futures prohibicions del fracking o un altre tipus de normes entorn d'aquesta pràctica. Aquests tribunals no formen part del sistema judicial convencional, sinó que s'estableixen de forma específica per dirimir casos d'inversió. Els àrbitres solen mostrar una marcada preferència pels inversors1 i manquen de coneixements especialitzats sobre el nostre clima o el fracking. Les empreses ja estan usant els acords d'inversió existents per reclamar danys i perjudicis als Governs, i al final són els contribuents els que acaben pagant la factura.

La solució de controvèrsies inversor-Estat suscita cada vegada més polèmica, entre altres coses perquè companyies mineres i energètiques l'estan usant per a qüestionar  polítiques públiques. Per exemple, el gegant suec Vattenfall està exigint més de 3.700 milions d'euros al Govern alemany en concepte d'indemnització després que el país votés a favor d'eliminar progressivament l'energia nuclear2; Pacific Rim, una companyia minera amb seu a Canadà, està reclamant 315 milions de dòlars de compensació a El Salvador després que el Govern d'aquest país li negués una llicència per desenvolupar un projecte d'explotació d'or amb conseqüències potencialment devastadores3; i la companyia Lone Pine Resources ha demandat a Canadà i li exigeix 250 milions de dòlars canadencs per haver dictat una moratòria sobre el fracking a la regió del Quebec.

17 d’abril de 2014

Dividits, sense protecció ni dret a la vaga, o com el tractat transatlàntic és una amenaça per als llocs de treball i els drets socials



english                                              français

En octubre 2013, la xarxa Seattle to Brussels (S2B) va publicar un informe sobre el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP ) entre els Estats Units i l’Unió Europea que se està negociant de esquenes a la opinió pública.


Aquest article és una traducció del primer capítol de l'informe, dedicat als efectes sobre els treballadors, on es detallen les amenaces què fan pesar les negociacions transatlàntiques sobre els drets socials.




Dividits, sense protecció ni dret a la vaga

Molta tinta s’ha fet córrer en els grans mitjans de comunicació lloant un acord de lliure canvi entre la Unió europea i les Estats Units que hauria de permetre a les dues potències de una i altra de l’atlàntic sortir del marasme econòmic.

En el seu discurs sobre l’estat de la Unió el 13 de febrer de 2013, el President Obama anunciava: «llançarem les negociacions per una vasta cooperació transatlàntica de comerç i d’inversió amb la Unió europea, perquè un comerç atlàntic lliure i just permetrà crear milions de llocs de treball de qualitat a Amèrica»

Declaracions de les quals el comissari europeu al comerç Karel de Gucht s’ha fet ressò: «Per Europa, els efectes d'aquest acord que provem de concloure haurien de ser de l’ordre de 0,5 a 1% del PIB, amb centenars de milers de llocs de treball creats… Aportarà nous clients pels nostres productors, peces menys cares pels nostres productors i una competència més gran qui farà les nostres empreses més eficaces» [1] 

No obstant això si es consideren aquestes xifres de més a prop, es comprova que els efectes econòmics del TTIP són àmpliament sobreestimats. De fet, no només aquestes promeses en termes de creació de riquesa i d’ocupació no seran probablement complides, sinó que les polítiques de protecció social i el dret laboral, considerades com «barreres no  aranzelàries» al comerç transatlàntic, podrien ser seriosament posats en perill amb l’adopció  de l’acord. 

12 d’abril de 2014

EL MITO DE LA IGUALDAD DE OPORTUNIDADES

 

 
CARLOS JAVIER BUGALLO SALOMÓN

Licenciado en Geografía e Historia

Diplomado en Estudios Avanzados en Economía


 
Este enfoque de las políticas públicas considera que el respeto a los individuos implica respetar sus preferencias. Pero a diferencia del igualitarismo de los recursos, en el que se basa la propuesta de la renta básica, postula la igualdad de las oportunidades.1

La crítica que se ha dirigido a los defensores de la igualdad de recursos es semejante a la que Marx expuso en su momento: las personas conformadas de manera diferente y situadas en diversos lugares requieren distintas cantidades de recursos básicos para satisfacer las mismas necesidades. Por lo tanto, uno no debe preocuparse por los bienes como tales, sino de lo que los bienes hacen por los hombres.2

Para entender este enfoque, empecemos por establecer algunas definiciones. Una oportunidad es una ocasión de un agente, X, de elegir obtener un objetivo, Ώ , sin la barrera de un obstáculo Φ. Y la igualdad de oportunidades existe en todo lugar donde dos o más personas tienen una ocasión de alcanzar un objetivo específico sin ser estorbados por un obstáculo específico.3 

Así pues, C le da a X la oportunidad de alcanzar Ώ si elimina determinado obstáculo Φ; y, por lo tanto, pone a X en condiciones de obtener Ώ. Así pues, el hecho de que X obtenga Ώ depende sólo de su habilidad natural y adquirida y de su esfuerzo. Entonces, X y Q tienen igual oportunidad de vencer en una competencia, si parten de la misma línea. Si X se encuentra al principio atrás de Q, debe desplazarse hacia delante hasta la línea común de partida para tener la misma oportunidad que Q.

El principio de la igualdad, o mejor dicho de la nivelación de oportunidades, se ocupa por consiguiente de la redistribución del acceso a las distintas posiciones de la sociedad, pero no de la distribución de las posiciones mismas. La hipótesis consiste en que, si todos tienen un punto de partida igual, la posición que ocupen al final dependerá exclusivamente de la velocidad y de la distancia alcanzada.4

4 d’abril de 2014

Mejor no pagar la deuda.





Sandra Soutto. Economista


Desde  sus comienzos la Eurozona se ha definido como un sistema disfuncional marcado desde sus inicios por el desequilibrio de las balanzas por cuenta corriente de los diferentes estados que la integran. Dicho desequilibrio, una vez instaurada la moneda única, ya no podía ser corregido automáticamente con la fluctuación del tipo de cambio. 
.
En este sistema, estados como Alemania, que tienen una balanza por cuenta corriente con superávit, son normalmente excedentarios, por lo que necesitan vender sus productos al resto de los estados miembros. En el caso de Alemania, ella misma ha proporcionado la financiación necesaria a dichos estados para mantener la demanda que requiere su oferta. En cambio, estados que presentan saldos de la balanza por cuenta corriente negativos, como es el caso de España, compraron los productos alemanes mediante préstamos de dinero alemán, de esta manera los saldos financieros positivos se compensaron con los saldos por cuenta corriente negativos.(1)